Vull deixar enrera alguna cosa més que un desert, vull deixar enrera velles pors, vells dubtes, velles il·lusions que no eren altre cosa que miratges. No sé quí sóc, no ho sé encara, però si sé, parafrassejant a Raimon, que no sóc d'eixe món.
Necessito veure'm, i veure'm lluny del soroll, de l'enrenou, del desordre ordenat en maneres que no comprenc. No comprenc la gent, no comprenc les seves reaccions, els seus anhels, les seves prioritats, les seves exigències. Hi ha massa coses que no comprenc. Necessito buscar dintre meu i intentar trobar aquestes coses o entendre d'on surten.
Necessito trobar l'idioma perdut, el que em servirà per comunicar-me amb els altres, el que trenqui aquesta paret de vidre que ens separa i que tan sols jo veig.
A vegades em sento com els àngels i els dimonis que es desesperen perque no els està permès portar una vida com els humans. Els veuen però no els poden tocar, veuen els enamorats però no es poden enamorar, veuen l'aigua però no poden saciar la seva set. Vaguen com fantasmes, veuen envellir les ànimes humanes des de la seva no-edat, veuen unir-se les mans dels homes i es miren les seves pròpies mans etèries, transparents, amb tristesa.
Necessito emprendre un viatge a la recerca incansable de respostes, tornar a trepitjar descalç la terra, l'herba, les pedres. Sentir el vent murmurant-me a la orella, colpejant-me el rostre, potser despertant-me.
He de caminar perque només caminant ens movem, avancem, descobrim. He de veure més humans, més històries, més vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada