En la meva darrera trobada amb una psicòloga, varem fer un test d'aquells en el que has de respondre veritat o fals i, encabat, un programa informàtic et situa en un tipus de transtorn de personalitat més o menys concret.
En el meu cas el resultat va ser transtorn de personalitat evitatiu amb una variant afegida, a certa distància en puntuació, d'un lleuger transtorn esquizoide.
El primer cas, l'evitatiu, fa referència a les persones que, per por al contacte social, al fracàs, al judici dels altres, a les avaluacions de comportament i competència, el menyspreu, la burla, etc. poc a poc adopten la pràctica d'evitar caure i trobar-se en aquestes situacions estressants o violentes.
Això és tradueix, a la llarga, en una reducció molt important de l'espai vital, de l'àmbit de moviment i de la xarxa de contactes. No vas a llocs on hi ha gent desconeguda, no vas a entrevistes, no participes en debats presencials, no assisteixes a actes on la teva presencia activa pot ser requerida, etc.
Per algunes persones, en casos extrems, això pot significar només sortir de casa per fer les coses imprescindibles per a la supervivència. Ens movem en un camp emocional que pot anar des d'un petit temor a una situació de pànic, com la gent que té pànic a volar.
En el transtorn esquizoide el resultat és força similar, però no es fonamenta en la por als altres, sinó al convenciment de que els altres viuen en un món que no pot connectar amb el teu i no pots evitar caure en un desinterès cap a una interacció que no avança en cap direcció. Un se sent més còmode sol, desenvolupant en llibertat i sense condicionants el propi discurs mental, les pròpies opinions i convenciments. Podriem comparar-ho a un ensimismament, un sentir-se més feliç en el propi món que en el dels altres, sense caure però en la desconexió dels dos mons.
Ambdós transtorns són lleus, si més no en el meu cas, tan lleus que segurament mai cap de les persones del meu entorn, familiars o amics, han sospitat de la seva existència. Probablement han quedat amagatss sota el mantell, força més habitual i més acceptat, del que anomenem, segons el cas, timidesa i/o introversió. Expressions que no associem tant a l'argot mèdic, tot i que segurament són estats susceptibles de classificació i etiquetatge psicològic.
Aquest test ha estat un preàmbul del meu viatge, previsiblement llarg, al fons de la ment, o al fons de la vida, segons és miri. L'autoconeixenment és un camí amb un horitzó llunyà.
El que ara m'interessa però, és començar a canviar les meves inercies evitatives, començar a eradicar pors i per això necessitaré l'ajuda d'altres persones, amics, coneguts, que no els faci res acompanyar-me en alguns trossos del recorregut. Avui mateix faig una crida oberta a qui tingui temps per compartir, a qui el seu espai vital li permeti afegir un amic, a qui vulgui donar-me un cop de mà per veure'm a mi mateix i veure'ns mútuament (efecte mirall), ajudar-me a desfer falses creences...
Tens una estona? em deixes una mica de feedback?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada