6/9/13

* La síndrome de k.berger

En la recerca de la meva identitat psicològica (o psicopatològica, si algún expert creu oportú precisar, obviant les connnotacions negatives que encara desperta el fonema "pato" del grec "pathos" que tant significa patiment com emoció profunda, passió, on hi tindria cabuda fins i tot l'enamorament, per una persona o una cosa), em sembla oportú trobar els punts de confluència entre les característiques d'algunes persones diagnòsticades asperger i les meves pròpies característiques.

El primer dels paral·lelismes, per establir algún ordre dins l'aleatorietat, és una infància inadaptada i viscuda amb patiment, tant en el nucli familiar, en el meu cas agreujat per una conflictivitat dels pares que es traduia en violència psicológica i verbal amb algún episodi d'entrada en la violència física. Com també patiment a nivell escolar, on recordo vagament ser víctima de burles de companys per algunes de les meves pors, maldestreses i incapacitats.

Lligat a això va venir el desenvolupament d'una personalitat a la defensiva, tancat en mi mateix, com les tortugues, que no podent trobar altres mecanismes de defensa, amaguen les seves part més visibles i vulnerables. La meva introversió doncs, com a necessitat de supervivència, té unes arrels molt profundes.

La introversió du a la manca d'amics, per diverses raons, una persona tancada és menys atractiva al ulls dels altres. El tancament empobreix les habilitats comunicatives, tant en la
forma com en el contingut. En la forma perquè les relacions estan condicionades per la por, en el contingut perque allò que hom no viu ho substitueix per la suposició i la creença de com són les coses, sense contrastar-ho amb la realitat.

En el meu pensament no percebo canvis de discurs. Si estic rentant plats i em truca un amic, poso entre parèntesi la meva conversa interior, responc a allò que s'em demana i encabat torno al meu discurs intern, potser incorporant-t'hi d'alguna manera la informació rebuda per telèfon. No hi ha un canvi de registre discurs intern - discurs social. És una mena d'ego-centrisme desinteressat, no planificat ni buscant cap benefici, simplement és la incapacitat de desprendre'm de mi mateix. Quan la tortuga treu les potes i el cap, continua allà on estava i segueix la ruta que havia començat.

Veig coses o millor dit, em fixo en coses de forma un tant arbitraria. Recordo una vegada que amb la meva parella estavem en una botiga triant armaris i a mi em va fascinar que les portes estaven dissenyades de forma que les vores feien la forma de creu cristiana. Ho vaig comentar i el venedor i la meva ex em van mirar amb perplexitat. És com si en un planeta on tothom és conductor de cotxe jo fos copilot. Els conductors veuen la ruta pel davant i pel darrera, estan atents a la carretera, al codi de circulació, a la seguretat, a la responsabilitat del viatge. El copilot veu a esquerra i a dreta, veu un altre món en el mateix món, veu un conill menjant un enciam d'un hort mentres el conductor veu un senyal d'aminorar la velocitat.


Una asperger famosa, la Temple Grandin, va escriure un llibre titulat Pensar con imágenes, segons ella, la forma d'afrontar situacions socials i no socials no es basa en una síntesi d'espontaneitat, intuició i sentit comú. Això en ella sembla no existir, o al menys no funcionar. La seva forma de reaccionar davant les situacions és: retratar la situació, classificar-la i arxivar-la en algún lloc de la ment. D'aquesta manera el seu arxiu arriba a ser immens, un arxiu de possible respostes davant de cada situació. Posem per cas que al carrer veu un nen plorant....ràpidament ella consulta imatges guardades de nens plorant i busca una resolució que en algún moment del passat va resultar satisfactòria. L'últim pas és aplicar la reacció corresponent. Per això els asperger digereixen molt malament els canvis i les novetats, per que no hi ha un arxiu registrat que et solucioni la papereta. Entres en un buit que s'omple amb temor o fins i tot pànic.
Jo no faig "fotos" de les meves vivències, però sí que utilitzo sovint (sempre?) plantilles, coses que recordo. Copio missatges i accions que recordo que eren ben acceptades per la gent. No veig les plantilles com imatges però és possible que estigui utilitzant un "software" molt similar al que utilitza Grandin.
Sovint, a casa, repasso les meves plantilles i faig una autocrítica a les meves limitacions. En això sóc molt dur, probablement, i és un treball a fer el concedir-me una major indulgència.


Tinc certa dificultat a mantenir la mirada envers els ulls dels altres, no tant com el protagonista de Mozart i la balena, que no és capaç de mirar gairebé mai a la cara a ningú, però sí que és una cosa que sento i que he anat millorant amb el pas dels anys. Potser no mirem a la cara gaire perque no descobreixin la nostra vulnerabilitat, o potser sigui perque una mirada fixe ens exigeix un nivell de responsabilitat i maduresa que no podem assolir. He notat també que molts animals es posen a la defensiva quan els mires molt directament. Mirant fixament estàs dient "et conec i sé on vius". Quan tu ets el depredador no hi ha problema, el problema és quan tu ets la presa o t'imagines que ho ets, cosa que podria ser que passés amb alguns autistes.