La segona persona que va respondre al meu anunci no ho va fer per correu ni de forma personal concertant una trobada sinò que va utilitzar el mitjà més ràpid: el telèfon.
Abans, però, cal dir que en l'anunci publicat per la revista només apareixia la meva adreça, en cap lloc el meu número de telèfon.
La trucada proveia d'una ciutat del sud d'Espanya. La primera tentativa de contacte es va produir un dia que jo era fora de casa així que qui la feia es va limitar a deixar un missatge curt. Em demanava que tornés la trucada a través d'un número que m'havia deixat i que preguntés per Sara.
Així ho vaig fer, vaig marcar el número i vaig esperar a que despengessin.
Em va respondre una feble veu femenina, amb tota probabilitat corresponen a la persona que m'havia deixat el missatge feia poc. em va preguntar el perquè del meu anunci i si es que jo em trobava en un moment de depressió.
Li vaig explicar les meves preocupacions i alhora bona part de la història de la meva vida fins aquell moment. Aparentment ella ho entenia molt bé i en alguns punts coincidiem en les vivències. No obstant això, les nostres vides eren prou diferents. Ella també habia intentat, igual que jo, posar-se en contacte amb gent a través de la revista, trobar algú que la pugués ajudar o que, al menys, l'aconsellés.
Els seus problemes més greus provenien del sí de la seva família. Uns pares de pocs recursos i d'una baixa educació eren alguns dels motius que els havien dut a la beguda i a l'agressivitat incontrolada dins de la llar.
La vida de la Sara esdevenia un martiri en una casa on els crits eren una norma diaria. Això la va anar minant fins el punt d'intentar el suicidi prenent barbitúrics.
Vaig parlar amb ella en diferents ocasions per telèfon i cada cop havi d'enfrontar-me a la mateixa imploració: estic desesperada.
No sabia què fer ni que dir. La vaig convidar a venir a casa, li vaig aconsellar que abandonés la família, que es rebelés contra aquella situació que l'estava destruint per dins i per fora. Però tot era inútil, ella repetia que els seus pares l'havien destroçat i que ja tan sols esperava la mort física.
En algún moment de la seva desesperació em va confessar que tenis amics, bons amics, però que no volia ser una càrrega per a ningú. No se sentia amb forces per a res, cap canvi era possible.
Sara només desitjava que algú li expliqués el perquè de tant sofriment.
Em va parlar d'espiritualitat, d'éssers d'un nivell superior d'existència, invissibles per a la majoria dels humans. Éssers capaços d'ajudar a algú com ella. Potser savis desencarnats desenvolupant una missió altruista.
Poc podia fer jo en aquell aspecte i probablement així ho va entendre ella ja que, al poc temps, vaig haver de marxar de la ciutat per questions de feina i ja no va respondre a cap de les cartes que li vaig escriure.
Si hagués estat més segur de mi mateix, l'hagués trucat per telèfon i tal vegada la nostra amistat hagués estat més llarga, però els meus complexos i aquella mena d'impotència em van negar aquesta possibilitat.
Durant molt de temps m'enrecordaré de la Sara, de qui va ser i qui podia haver estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada