Valguin les cartes anteriors com a biografia sintetitzada i com a explicació al fet de que un bon dia decidís publicar un anunci en una revista especialitzada de gran tiratge.
La cosa no era gens fàcil, necessitava algú amb qui parlar dels meus sentiments, de les angoixes que m'afectaven profundament, algú a qui la vida tampoc els resultés fàcil.
Vaig pensar que els motius que a mi em conduiren a tocar del suicidi segurament estarien presents en altres persones. Havia de trobar aquestes persones i, per aconseguir-ho, havia de donar el primer pas.
Un anunci en una revista no posava en perill la meva estabilitat emocional d'aquell moment, així que em vaig disposar a redactar-lo.
Però exposar en unes breus i contades línies el que jo desitjava i que s'entengués correctament no era pas una tasca fàcil. Havia de quedar clar que jo no era un metge o un altre professional de la sanitat recabant informació per algún estudi. Tampoc em serviria de gaire que l'anunci s'entengués com una crida per que la gent "normal" em donés ànims per superar un suposat estat de tristesa.
Després d'una tarda de molt rumiar, el resultat fou aquest:
"Necesito hablar con gente que tenga problemas psíquicos o físicos y que se haya planteado el suicidio como posibilidad, médicos y paternalistas abstenerse. Escribir a ..."
Com és fàcil suposar, el text no va passar desapercebut per l'equip de redacció de la revista. A pocs dies de la recepció de l'anunci, vaig rebre una carta de la redacció en els següents termes:
"Apreciado lector,
Nos ha sorprendido tu anuncio para nuestra sección contactos ya que no especificas la finalidad del mismo. No sabemos si tu tienes problemas o es que estás realizando un estudio. En ambos casos nos gustaria saberlo antes de publicarlo y, si gustas, podemos hablar contigo. Recibe un saludo."
Per suposat vaig agafar un bolígraf i paper i els vaig fer una explicació detallada, dins del possible, de quin era el meu desig i el seu orígen.
Finalment, el meu anunci va sortir publicat. Era a l'estiu de 1983.
Quan el vaig tenir entre les mans, una estranya sensació m'envaí. Evidentment era jo qui sortia reflexat en aquelles línies però...havien passat tantes coses des d'aquell dia a la cuina! Em preguntava si no hauria d'empenedir-me del que havia fet. Però ja era massa tard, no existia la possibilitat de tornar enrera, les meves paraules viatjarien a centenars de quilòmetres, fins i tot traspassant fronteres.
Totes les meves previsions aviat es van veure desbordades. Tot i que no era la primera vegada que publicava un anunci, la meva experiència anterior en cap moment era comparable a allò que em venia al damunt.
Potser caldria assenyalar que la revista a la que fem referència era de caràcter optimista, creatiu i constructiu, no era una revista "del cor", ni una revista de contactes més o menys íntims, ni tan sols una revista generalista amb anuncis de tot tipus.
Ja només quedava esperar que l'aventura que tot just començava no acabés amb mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada